Ir al contenido principal

FIFA13 i la generació Playstation.

Escrit per Tito Fumetti.

Em trobo embolicat en una llarga cua enmig del centre comercial. Em sento estrany, no sóc partidari d'aquests rotllos consumistes, com esperar hores per tenir el millor Ipod en el dia del seu llançament o coses per l'estil. No ho faria mai, això pensava fins avui i aquí estic esperant per un Fifa13 acabat de sortir de fàbrica. 
Després de diversos minuts d'espera recorro a pensar en els meus nens, que porten mesos pendents d'aquest dia, i aconseguir rescatar una mica de paciència fins que m'atenguin a la botiga de videojocs. A la fi, torno a casa amb l´objecte que aixeca tantes passions entre els meus: un cd amb un Messi gravat a la portada i que promet hores i hores de sofà i consola.

Aviat observo com els nens s'ho passen d'allò més bé amb el joc nou i una curiositat intensa m'envaeix amb força inesperada. Sempre he estat futboler i Messi em pot. Poques vegades algú ha aconseguit unir l'essència d'aquest esport en tan pocs quilos de persona. És únic. I suposo que la gent d'EA Sports també ho sap. 


Per això mateix, la seva figura cridant un gol estampada a la caixa del cd del Fifa13, es converteix en la millor invitació a provar sort amb el comandament de la consola.


Als 45 minuts d'haver tornat de la botiga, ja estic tirat al sofà de casa intentant guanyar al Madrid de Mourinho. Els vuit botons del comandament es converteixen en 45, per la meva malaptesa natural en aquestes àrees de la coordinació motriu, però igualment estic per la tasca. Ronaldo em passa per les bandes i xuta a porteria des de la meitat del camp i el pitjor és que sempre marca. Això no és per a mi, penso ... però prossegueixo en els meus intents per encara que sigui descomptar aquest 0-3 de els blancs en el meu camp. És impossible, penso.

El hiperrealista avatar de Lionel Messi al Fifa13.

Després del novè gol en contra, em dono per vençut, llanço el comandament a l'extrem del sofà i em retiro mastegant paraules poc elegants. Els nens riuen, saben que estic vell per això. És possible, mai m'he considerat de la generació Playstation. Ells sí que ho són. Estimen el Fifa13, encara que ni els interessi molt veure un partit de futbol de la realitat. Ni per la tele i menys al camp. És estrany, però és així. Com si el virtual es mengés tota la resta. El sofà és gairebé com un lloc sagrat. La tele i la consola també ho són. Dóna una mica d'esglai, veritat?


Se que molts científics han estudiat la influència dels videojocs en la conducta dels nostres nens últimament. I tot i les meves sospites més fosques, pocs s'atreveixen a relacionar-los amb algun trastorn en concret. En veritat, la meva experiència personal m'indica que certament generen força ansietat i fins alguna síndrome d'abstinència. Per algun motiu, l'ús de la consola es converteix en la moneda de canvi en moltes negociacions que els pares tenim a casa amb els nostres fills. "Si no estudies prou, no tindràs consola aquesta setmana". Per alguna cosa serà, oi?



Moltes vegades sento que ells dediquen un temps massa elevat a aquestes activitats. I que releguen altres que significarien un millor desenvolupament intel·lectual o fins i tot físic, com la pràctica d'un esport en el món real. Està en nosaltres, permetre o regular el temps de consola a casa nostra, però, el Messi ens ho posa difícil. Cal dir-ho.








Comentarios

Entradas populares de este blog

Hablaos y entenderos, si us plau...

Escribe Marcelo Espiñeira.

...“independencia es una palabra hermosa que inflama el corazón de los jóvenes y que moviliza a las gentes”...
Joan Manel Serrat
En ese vértigo tan excitante que se mueve la política whatsapp han ocurrido una serie interminable de megasucesos coordinados por una mayoría que responde obediente al llamado de una pretendida cita con la historia. En tan solo un par de semanas hemos pasado de aquella escena sensiblera -propia de un culebrón latino- cuando Carme Forcadell preguntara inocentemente (sic) a Marta Rovira si la "señora diputada tiene algo que decirme" para enseguida sancionar la Ley de Transitorietat -sin debate alguno con los opositores-… y luego a los palos indiscriminados de unos especialmente motivados policías antidisturbios “justicieros” que intentaban quedarse con las papeletas, las urnas y por lo visto… también con una muestra de sangre de los votantes que hacían barreras humanas, tal vez como recuerdo personal del crucero a Barcelona qu…

María Arnal y Marcel Bages. 45 cerebros y un corazón

Escribe Marcelo Espiñeira.

De tanto en tanto surgen obras que nos reconcilian con la música. Sin responder a necesidad comercial alguna, en total ausencia de tácticas y estrategias de mercado, un joven dúo de voz y guitarra ha sabido apropiarse de las raíces mediterráneas con naturalidad absoluta y presentarlas con impiadosa libertad artística en una grabación memorable. Me estoy refiriendo a los músicos María Arnal y Marcel Bages en su vibrante edición de "45 cerebros y un corazón" (Fina Estampa, 2017). 

Precedido por el bocado gourmet del EP "Verbena" (2016), la expectativa por la publicación de este debut era lógica. Sus canciones despojadas de artificio, sustentadas en la inmensa voz de María, el gusto exquisito de Marcel, unas letras con espeso sustrato y una musicalidad atemporal, poseen un peso específico fuera de lo común. Luego de oírlas entendemos que las necesitábamos por alguna extraña razón que ignorábamos previamente.

Una austera guarnición electrónica a…

MAFIA EN CATALUNYA. Se consolida la Camorra italiana en el país

El profesor de Historia Contemporánea de la Universidad de Palermo,  Giuseppe Carlo Marino, se refirió en su libro “Historia de la Mafia” (2002) a esta organización delictiva como “un poder en las sombras", no sin razón, y citó las palabras de un párroco del lugar: "El siciliano siempre ha sentido al Estado como un extraño que no interviene para hacer justicia contra la afrenta recibida". Este testimonio explica cómo se convierte il capo en la persona capaz de hacer justicia rápida y efectiva, bajo la premisa de que la familia es sagrada y el único lugar seguro. Este precepto ha favorecido una moral de la resignación, la obediencia y la complicidad. Y una única ley basada en el silencio: la omertà.